viernes, 23 de octubre de 2009

Sir Elton John

El passat dimarts dia 20 d'octubre vàrem anar a veure l'Elton al Palau St. Jordi i la veritat és que em va sorprendre!!
Encara estava força en forma l'home. I sobretot al final del concert! Es va muntar una festa que déu nidó... Va quedar tot l'escenari ple de... de plàtans amb cireres... dos pits penjant del sostre... Un plàtan obert... i un gelat per allà.
Hi va haver gent que es va queixar de l'espectàcle massa eròtic o porno com deien que va donar, però bueno ell ja deia que el seu show era de l'amor no? Doncs ja està! xD

La veu la tenia molt més greu i en llocs on abans cantava aguts ara feia greus o bé li posaven uns coros de fons.
Pel que fa a les versions que feia de les peces més clàssiques... no em van agradar massa. Les canviava però perdien interès.
Però en fi, molt bé! S'ha de tenir en compte que té 63 anys!

Una de les coses que m'agraden més de l'Elton és com toca el piano. El tio està tocant coses difícils i molt ràpides i quan li veus les mans... no sé sembla com si no li costés gens i a més que no li veus que vagin massa ràpides els seus dits. Però en canvi, el so que surt del piano és brutal.

Us deixo alguns videos del concert!

sábado, 3 de octubre de 2009

A on estàs roure meu?

A on estàs roure meu? He intentat buscar els teus rastres però no ho he aconseguit.

Et trobo a faltar, i m'agradaria poder-me asseure al teu costat una altra vegada.
Entre els edificis ja acabats i deserts del nou Turó de Can Mates he percebut la silueta de la Masia, ara abandonada, que encara es conserva. Pensava que desde allà podria seguir l'antic camí que feia quan era petita i que em portava a tu.
Sí! Allà a on més d'una vegada m'havia sobresaltat amb alguna petita serp o m'havia sorprès algun eriçó confiat.
Al teu costat descansava jo i els meus dos fidels amics fins que es ponia el Sol. Escoltant el cant dels últims ocells.

He intentat recórrer el mateix camí un cop ja havia deixat la masia enrera. De veritat que ho he provat amb totes les meves ganes.
Recordo que el camí tenia una lleugera inclinació pendent avall i volia passar pel mateix lloc. En comptes d'això he hagut de serpentejar edificis i més edificis i fer pujades i baixades que abans ni existien.
Al cap d'uns minuts m'he desorientat i he anat a parar a una carretera.
Lluny ja del que creia que hauries d'estar, he vist un arbre gran, però que en el seu temps devia haver estat majestuós. Era un roure.
M'he preguntat si eres tu, saps? Però a tu et recordo més gran i més sa. El roure que jo he vist avui, estava aguantat amb filferros, enmig de runa i brossa i he pogut observar que a poc a poc s'estava morint.

No! Em nego a creure que fóssis tu!
Oh, roure meu... a on estàs?