A on estàs roure meu?

A on estàs roure meu? He intentat buscar els teus rastres però no ho he aconseguit.

Et trobo a faltar, i m'agradaria poder-me asseure al teu costat una altra vegada.
Entre els edificis ja acabats i deserts del nou Turó de Can Mates he percebut la silueta de la Masia, ara abandonada, que encara es conserva. Pensava que desde allà podria seguir l'antic camí que feia quan era petita i que em portava a tu.
Sí! Allà a on més d'una vegada m'havia sobresaltat amb alguna petita serp o m'havia sorprès algun eriçó confiat.
Al teu costat descansava jo i els meus dos fidels amics fins que es ponia el Sol. Escoltant el cant dels últims ocells.

He intentat recórrer el mateix camí un cop ja havia deixat la masia enrera. De veritat que ho he provat amb totes les meves ganes.
Recordo que el camí tenia una lleugera inclinació pendent avall i volia passar pel mateix lloc. En comptes d'això he hagut de serpentejar edificis i més edificis i fer pujades i baixades que abans ni existien.
Al cap d'uns minuts m'he desorientat i he anat a parar a una carretera.
Lluny ja del que creia que hauries d'estar, he vist un arbre gran, però que en el seu temps devia haver estat majestuós. Era un roure.
M'he preguntat si eres tu, saps? Però a tu et recordo més gran i més sa. El roure que jo he vist avui, estava aguantat amb filferros, enmig de runa i brossa i he pogut observar que a poc a poc s'estava morint.

No! Em nego a creure que fóssis tu!
Oh, roure meu... a on estàs?