Etapes de la vida

Els darrers mesos m'he adonat que estic passant la línia, aquesta vegada definitiva, de la vida postpostpostadolescent a la vida adulta. I no m'agrada, que tot sigui dit.
Físicament i psíquicament estic patint ja els últims ''retocs'' o canvis que em portaran a ser tal i com seré per sempre. Ja sé que es diu que amb pocs anyets de vida ja t'has format la teva personalitat, però no sé si estic parlant del mateix. És clar que al llarg de la vida podré canviar o podré retocar algunes coses però les bases estan posades. M'explicaré millor, el que em refereixo no és potser tant a la personalitat, potser és que m'he adonat que ja m'he fet gran, simplement, amb tot el que comporta això. Jjajaja no sé si algú m'entén, però espero que ho pugui explicar millor passat uns anys. M'imagino que com ho estic experimentant just ara, encara no ho puc expressar ni entendre-ho del tot. Com la història, que es necessita uns anys per començar a explicar-la... doncs igual.
I tornan al paràgraf anterior, no m'agrada no perquè no m'agradi jo tal i com m'he tornat o com penso que podré ser. No m'agrada perquè m'adono com és la societat en veritat. Ja fa temps que sé com és l'home i que vaig pensar que quanta raó tenia Hobbes en dir aquella seva famosa frase. Però com que ara ho tinc damunt ja, per això no m'agrada. I tinc por que em torni com és la societat. Ho porto a dins segur, perquè jo també sóc de la mateixa espècie, però sempre he cregut que per sort sóc força diferent a la resta. Cadascú és diferent i original en el sí de la persona en la que és, però la gran majoria es comporta de la mateixa manera només perquè els altres també ho fan o per por a ser apartat pels demés. I és en això en el que penso que sóc diferent.
Quan vaig complir els 16, 17 anys vaig sentir ganes de queixar-me de tot, d'anar a contra corrent, de pensar allò que només les minories pensaven o en arribar a aconseguir algun dia allò que estava quasi bé impossible d'aconseguir. Ara noto com aquesta força o diem-li energia, se'n va lentament i marxa perquè pugui entrar la rotina del dia a dia, de la gent adulta.
Abans era com el rierol que marxa del gran riu empès per la força de la corrent. El rierol que té prou energia i potència com per fer un altre camí més petit però ferm. I ara estic tornant al riu principal on, s'hi hi caus ja no pots tornar-ne a sortir. I el mar seria la globalitzacio? Jajaja...

Avui no posaré cap foto meva, donat que no en tinc cap a l'ordinador i n'he de fer de noves...
Bé, com que ara si que ja tinc alguna foto... no farem un lleig. Sinó queda massa sosso aquest blog.

Sant Miquel del Fai. Final de cascada

De Sant Cugat a Sant Cagat

Em sap greu posar-li aquest nom a la meva ciutat, però és que no m'agrada.

L'any 1982 varem venir a viure a Sant Cugat del Vallès... era un bonic poblet que devia tenir,a cop d'ull, uns 30.000 habitants. Llavors jo encara no havia nascut, lògicament (no sóc tant gran), però els primers records que guardo, ja cap el 1990, era d'un poblet, que almenys una vegada al dia veies cabretes passejant pels contorns.
Nosaltres ens varem mudar de casa al 1990. De Sant Cugat varem anar a Mira-sol. Quan haviem d'anar de Mira-sol a Sant Cugat, se'm feia una odissea. Recordo els camps plens de bens abans d'arribar a Sant Cugat. I recordo també anar a passejar aprop de casa meva, al Turó de Can Mates, a on anàvem a collir mores amb els meus gossos. I es va convertir amb el meu lloc preferit.
Cap el 1993-94 em vaig canviar d'escola i vaig anar a una aprop de casa. M'enrecordo que a l'hora del pati sortia ràpid per veure el meu gos que sempre em venia a veure, ja que era la seva hora de sortir també. Fins i tot, alguna vegada m'havia vingut a buscar a la sortida. Després tornavem a casa els dos.

Tot era bonic... MASSA BONIC!

Ja al meu darrer any a l'escola de Mira-sol vaig veure com canviava el paisatge. Començaven a construir cases als camps de vora l'escola. Com bolets sorgien cases unifamiliars per totes bandes. Ja no podiem treure el gos perquè era massa perillós, cada cop hi havia més gent i més cotxes i ja hi havia hagut algun ensurt.
El camí de Mira-sol a Sant Cugat ja no hi havia camps, estava tot aplanat i també construien les primeres cases pijes de Sant Cugat amb una piscina per casa i 500 m2 de parcel·la.
Després d'aquell any em vaig tornar a canviar d'escola. Aquesta vegada vaig anar a Terrassa on m'hi vaig quedar desde els 10 anys fins els 18. Vaig passar d'una pública a una concertada (la Pia de Terrassa), encara que eren escolapis no em van inculcar gaire la religió. Només hi tinc records positius. I fins i tot, com que no obligaven anar a missa, en algun cas hi havia anat, perquè m'hi sentia bé. I per descomptat, el capellà era el més catxondo de tots!
Terrassa, a poc a poc, va esdevenir la meva segona ciutat. Tant va ser així, que preferia em sentia més aprop de Terrassa, la gran ciutat però amb esperit de poble entre la seva gent, que Sant Cugat, la ciutat més ben situada i més bella però més impersonal. Sant Cugat havia doblat la població i ja no m'agradava viure-hi. Inclús varem pensar alguna vegada d'anar a viure a Terrassa, però com que Mira-sol encara era un barri força tranquil ens hi varem quedar.
Ja en els últims anys de Terrassa, a Batxillerat, vaig trobar la meva afició i sentit a la vida. Lluitar per canviar el que estavem fent amb la natura. Vaig treure tot el meu odi que portava per tot el que estava passant a Sant Cugat, en part gràcies al professor de Ciències Ambientals. I així va ser com a partir de llavors vaig enfocar la meva vida.
Ja en l'últim any de Terrassa van començar a destrossar el prat de Can Mates, un lloc on pensava que les màquines no hi podrien arribar. Aqui em van tocar el meu punt més delicat. El que era l'últim prat natural de tot Sant Cagat, el van destruir i hi van fer cases. I a sobre van dir que farien el parc ''natural'' més gran de Catalunya dins d'una ciutat. Quan abans de fer-ho si que era natural!

Des d'aquell moment per mi, la meva ciutat, ja no es diu Sant Cugat. Per a mi, l'únic Sant Cugat que existeix és el monestir i alguna de les masies del voltant.

Finestral del monestir de Sant Cugat del Vallès.