L'any 1982 varem venir a viure a Sant Cugat del Vallès... era un bonic poblet que devia tenir,a cop d'ull, uns 30.000 habitants. Llavors jo encara no havia nascut, lògicament (no sóc tant gran), però els primers records que guardo, ja cap el 1990, era d'un poblet, que almenys una vegada al dia veies cabretes passejant pels contorns.
Nosaltres ens varem mudar de casa al 1990. De Sant Cugat varem anar a Mira-sol. Quan haviem d'anar de Mira-sol a Sant Cugat, se'm feia una odissea. Recordo els camps plens de bens abans d'arribar a Sant Cugat. I recordo també anar a passejar aprop de casa meva, al Turó de Can Mates, a on anàvem a collir mores amb els meus gossos. I es va convertir amb el meu lloc preferit.
Cap el 1993-94 em vaig canviar d'escola i vaig anar a una aprop de casa. M'enrecordo que a l'hora del pati sortia ràpid per veure el meu gos que sempre em venia a veure, ja que era la seva hora de sortir també. Fins i tot, alguna vegada m'havia vingut a buscar a la sortida. Després tornavem a casa els dos.
Tot era bonic... MASSA BONIC!
Ja al meu darrer any a l'escola de Mira-sol vaig veure com canviava el paisatge. Començaven a construir cases als camps de vora l'escola. Com bolets sorgien cases unifamiliars per totes bandes. Ja no podiem treure el gos perquè era massa perillós, cada cop hi havia més gent i més cotxes i ja hi havia hagut algun ensurt.
El camí de Mira-sol a Sant Cugat ja no hi havia camps, estava tot aplanat i també construien les primeres cases pijes de Sant Cugat amb una piscina per casa i 500 m2 de parcel·la.
Després d'aquell any em vaig tornar a canviar d'escola. Aquesta vegada vaig anar a Terrassa on m'hi vaig quedar desde els 10 anys fins els 18. Vaig passar d'una pública a una concertada (la Pia de Terrassa), encara que eren escolapis no em van inculcar gaire la religió. Només hi tinc records positius. I fins i tot, com que no obligaven anar a missa, en algun cas hi havia anat, perquè m'hi sentia bé. I per descomptat, el capellà era el més catxondo de tots!
Terrassa, a poc a poc, va esdevenir la meva segona ciutat. Tant va ser així, que preferia em sentia més aprop de Terrassa, la gran ciutat però amb esperit de poble entre la seva gent, que Sant Cugat, la ciutat més ben situada i més bella però més impersonal. Sant Cugat havia doblat la població i ja no m'agradava viure-hi. Inclús varem pensar alguna vegada d'anar a viure a Terrassa, però com que Mira-sol encara era un barri força tranquil ens hi varem quedar.
Ja en els últims anys de Terrassa, a Batxillerat, vaig trobar la meva afició i sentit a la vida. Lluitar per canviar el que estavem fent amb la natura. Vaig treure tot el meu odi que portava per tot el que estava passant a Sant Cugat, en part gràcies al professor de Ciències Ambientals. I així va ser com a partir de llavors vaig enfocar la meva vida.
Ja en l'últim any de Terrassa van començar a destrossar el prat de Can Mates, un lloc on pensava que les màquines no hi podrien arribar. Aqui em van tocar el meu punt més delicat. El que era l'últim prat natural de tot Sant Cagat, el van destruir i hi van fer cases. I a sobre van dir que farien el parc ''natural'' més gran de Catalunya dins d'una ciutat. Quan abans de fer-ho si que era natural!
Des d'aquell moment per mi, la meva ciutat, ja no es diu Sant Cugat. Per a mi, l'únic Sant Cugat que existeix és el monestir i alguna de les masies del voltant.
Finestral del monestir de Sant Cugat del Vallès.
No hay comentarios:
Publicar un comentario